El Conflicte

El conflicte del Sàhara occidental neix l’any 1975, quant aquest territori era una província d’Espanya pendent de descolonització, desprès de més de 100 anys de presència espanyola en el territori.
Malgrat les resolucions de les Nacions Unides que insistien en la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a que la població sahrauí decidís el seu futur, el govern espanyol d’aleshores signa un acord il·legal i no reconegut per ningú amb el regne de Marroc i Mauritània i els cedí el territori. Això provocà la invasió del mateix, la resistència del poble sahrauí, l’exili de la meitat de la població, l’inici d’una guerra de 15 anys, l’abandó de Mauritània, i l’inici de la repressió marroquina sobre la població civil, acumulant desenes de desapareguts.

Una guerra i que fou fruit dels anhels marroquins d’expansió territorial i de cercar un enemic extern que fes que centres l’atenció d’una població empobrida i sense drets polítics i socials. L’any 91 es signen els acords de pau entre sahrauís i marroquins que preveuen la celebració immediata d’un referèndum d’autodeterminació sota supervisió internacional de les Nacions Unides. Malgrat l’acord i el cens realitzat per les Nacions unides amb participació de les dues parts, el Marroc s’ha negat a la seva aplicació, posant tota mena de traves primer, i afirmant que no l’accepta desprès. Això ha provocat que, a prop de la ciutat algeriana de Tinduf, en el centre d’una de les zones més àrides del desert del Sàhara visquin uns 180000 sahrauís en les dures condicions de l’exili, en uns dels campaments de refugiats més antics dels existents. Al mateix temps una xifra similar de sahrauís viuen sota la repressió i el despreci de l’ocupant a la seva terra del Sàhara Occidental. La població sahrauí no es mereix aquesta situació, ja que malgrat totes les resolucions internacionals favorables, continua patint l’exili i la repressió. Així als campaments de refugiats de Tinduf, tot i els esforços del FPolisario i el seu govern, la població pateix una doble injustícia.
La primera que correspon a les dures condicions de qualsevol exili, agreujades aquí per la natura del terreny on es situen els campaments.
La segona, i com a conseqüència de l’anterior, per la manca de perspectives de solució del conflicte i la manca d’oportunitats de construcció d’un futur millor que pateixen col·lectivament. Als territoris ocupats, els sahrauís s’han convertit en una minoria de segon ordre a casa seva, amb escàs accés a la educació i nul.la presencia en els llocs de treball, tant privats com públics, a més de patir una greu repressió pel simple fet de considerar-se sahrauís.

El campament de la dignitat (Gdeim Izik) suposa un crit d’atenció i fou la primera de les revoltes populars dins del que s’ha anomenat de forma incorrecte la “Primavera àrab”.Més de 40 anys desprès de l’inici, la solució del conflicte continua sent la mateixa, l’aplicació de les resolucions internacionals i la celebració del referèndum d’autodeterminació. Acabem ja amb aquesta injustícia. Pau, solidaritat i llibertat pel poble sahrauí.