El Sàhara Occidental, en lluita contra l’espoli dels seus recursos naturals

Font: El Crític

Dues sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del desembre del 2016 i del febrer del 2018 reconeixen que el Sàhara Occidental no forma part del Marroc. Ara, però, la Comissió Europea està disposada a renovar l’Acord de pesca entre el Marroc i la Unió Europea tot i incloure les aigües adjacents als territoris sahrauís sota ocupació. Aquests mesos, mentre la Unió Europea posa en joc el respecte a la seva pròpia legalitat, el poble sahrauí s’hi juga la sobirania sobre les seves aigües. Tanmateix, la lluita de l”última colònia d’Àfrica’ contra l’espoli dels seus recursos naturals ve de lluny i va molt més enllà del mar.

L’Acord de pesca entre el Marroc i la Unió Europea, en negociació

A l’abril passat van començar les negociacions per renovar l’Acord de pesca entre la Unió Europea i el Marroc. Es tractava d’una recomanació de la Comissió Europea que, un mes abans, va donar un revés al seu propi Tribunal de Justícia i va proposar “allargar els acords bilaterals amb el Marroc al Sàhara Occidental sota certes condicions”. En el seu comunicat matisaven que “qualsevol acord seria únicament provisional mentre es resolgués el conflicte en el marc de les Nacions Unides”. Però el cert és que, si la Unió Europea acabés aprovant un acord comercial que inclogués les aigües sahrauís, estaria violant les sentències del seu propi Tribunal de Justícia. De moment, el procés de negociació depèn de l’aprovació dels ministres d’Agricultura i Pesca del bloc comunitari i del Consell de Ministres de la UE.

L’Acord de pesca entre el Marroc i la Unió Europea, en negociació

“El que està fent la Comissió Europea és molt perillós; estan al costat oposat del seu propi Tribunal de Justícia”, assegura Jalihena Mohamed, coordinador de la Campanya Sahrauí contra l’Espoli (SCAP – Saharawi Campaign Against the Plunder), que considera que aquest gest fa perillar la reputació democràtica d’Europa davant l’opinió pública. “La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 2016 parla de la necessitat que hi hagi un consentiment previ i informat”, recorda Josu Oskoz, membre del consell permanent de la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara Occidental a l’Estat espanyol (CEAS-Sàhara). Malgrat això, Oskoz creu que “la Unió Europea buscarà una forma de traslladar a l’opinió pública que l’acord beneficia la població del Sàhara”.

“Els agradi o no al Marroc i a la UE, el Sàhara Occidental és un territori ocupat. Una altra cosa és que s’estigui legitimant l’ocupació com està fent la Unió Europea amb aquests acords”, reflexiona aquest membre de la CEAS-Sàhara. “La nostra batalla és defensar la legalitat internacional i fer pressió civil sobre les empreses que estan protegint i finançant una ocupació il·legal”, explica. Des de l’Associació de Supervisió dels Recursos i la Protecció del Medi Ambient al Sàhara Occidental (AMRPEN), Mohamed Elbaikam es pregunta “per què les reunions de les negociacions amb la Comissió Europea són a la capital del Marroc i no al Sàhara Occidental i com s’han escollit els representants”. Des de l’associació ja han començat a investigar les possibles irregularitats de la Comissió Europea en aquest sentit.

La Unió Europea, en el punt de mira sahrauí

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 21 de desembre de 2016 va reconèixer i dictaminar que el Sàhara Occidental no forma part del Marroc, i, per tant, que cap acord comercial entre el Marroc i la Unió Europea no podia incloure béns que provinguessin de territoris sahrauís. La sentència del TJUE del 27 de febrer d’aquest any ho ha reafirmat. Oskoz explica que aquesta sentència és el resultat d’una iniciativa política del Front Polisario amb l’ajuda d’un equip d’advocats francesos. La resolució del Tribunal “és un precedent molt important perquè estableix que l’Acord de pesca no pot incloure les aigües adjacents del Sàhara Occidental; no és una opinió: és un dictamen jurídic de la UE”, declara.

Per això, l’engranatge d’organitzacions sahrauís que defensen la sobirania sobre els seus recursos naturals ja està preparant noves campanyes de pressió amb la Unió Europea en el punt de mira. “L’objectiu és transmetre la nostra veu al món, especialment a Europa i a Espanya, i que quedi clar que el poble sahrauí està pagant el preu de la complicitat dels països europeus amb el Marroc en l’espoli de les riqueses del Sàhara Occidental”, conclou Elbaikam. “Treballarem mitjançant la llei contra tots els involucrats en les violacions del dret internacional que inverteixen al Sàhara Occidental o treballin amb l’Administració o els empresaris marroquins”, anuncia aquest representant de l’AMRPEN.

El sector pesquer de l’Estat espanyol seria un dels més afectats en cas que s’anul·lés l’acord en qüestió. Durant els darrers quatre anys, les empreses espanyoles han pescat fins a 30.000 tones de peix, per un valor de 57 milions d’euros, sota el conveni amb el Marroc. Mentre la patronal pesquera es manté alerta, la Federació de Confraries de Pescadors de les Canàries ja ha fet un comunicat en què demana al Govern espanyol i a la Unió Europea que negociï directament amb el Front Polisario un acord pesquer que compleixi la sentència del TJUE. Paloma López, eurodiputada al Parlament Europeu, adverteix que “la UE hauria de reconèixer el Front Polisario com a interlocutor per negociar amb ell els permisos de pesca”. “Jurídicament té les seves complicacions, però és una qüestió de voluntat política, i el problema és que ara no hi és”, opina.

L’Estat espanyol té una relació històrica amb el Sàhara Occidental. Per això, des de la CEAS s’està recollint informació de les empreses espanyoles que operen als territoris ocupats per tal de pressionar-les i que negociïn amb el Front Polisario. “Les empreses espanyoles només tenen dues sortides, anar-se’n del Sàhara o negociar amb el Front Polisario”, sentencia Oskoz.

Espanya, potència administradora de l’última colònia africana

Actualment, l’ONU qualifica el Sàhara com el territori no autònom i pendent de descolonització més gran del món, i l’última colònia d’Àfrica. La història d’aquesta nació sense Estat ha estat marcada per les negligències de l’Espanya franquista i postfranquista. L’Acord tripartit de Madrid, signat l’any 1976 entre Espanya, el Marroc i Mauritània, pretenia que l’Estat espanyol cedís l’administració de la llavors província 52 als altres dos països signants. Legalment i jurídicament, però, aquest acord mai no ha estat reconegut ni per l’ONU ni per cap Estat del món, fet que relega l’Estat espanyol com l’actual potència administradora del Sàhara Occidental. La fugida de l’Administració espanyola va donar pas a la invasió del Marroc al territori sahrauí mitjançant la Marxa Verda i l’ocupació militar. L’any 1991, les Nacions Unides van constituir la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) amb l’objectiu de culminar el procés de descolonització d’aquest territori mitjançant un referèndum. Vint-i-set anys més tard, el referèndum encara no s’ha celebrat.

És en aquest impàs que el Marroc ha pres les rendes ‘de facto’ de l’administració política dels territoris ocupats i de l’explotació i comercialització dels recursos naturals sahrauís. Tot plegat es contradiu amb la doctrina de les Nacions Unides sobre l’ús dels recursos naturals dels territoris no autònoms que dictamina que “els pobles tenen dret a gaudir dels seus recursos naturals i a disposar-ne com més els convingui“.

L’espoli de recursos naturals, la mina d’or del Marroc

El control militar que manté el Marroc sobre tres quartes parts del territori del Sàhara Occidental li permet exercir, no solament un poder social, polític i administratiu sobre la població sahrauí, sinó també la possibilitat d’explotar i comercialitzar els recursos naturals d’aquesta regió. El rèdit econòmic que en treu és ben llaminer. A la banda oest del territori sahrauí es troben les reserves més grans de fosfats, coronades per l’explotació minera més productiva, Fos Bucraa, construïda per l’Estat espanyol als anys seixanta i concedida al Regne del Marroc mitjançant l’Acord tripartit de Madrid, a canvi d’un conveni que garantia el 35% de beneficis d’explotació de la mina per a Madrid. L’extracció i la comercialització de fosfats va pujar fins a 1,86 milions de tones amb un valor de 213,7 milions de dòlars l’any 2016, segons anuncia l’informe ‘Fosfats per al saqueig, l’exportació marroquina de fosfats del Sàhara Occidental ocupat‘, publicat per Western Sahara Resource Watch (WSRW) a l’abril del 2017.

En l’àmbit pesquer, segons l’advocat general del TJUE, el 91,5% de la pesca que comercialitza el Marroc amb països de la Unió Europea prové d’aigües sahrauís. El conveni que ho empara, vigent des del 2014, permet que 83.000 tones de peix siguin pescades anualment per empreses europees, a canvi d’un pagament de 30 milions d’euros de la UE i 10 milions d’euros de les empreses pesqueres que van directament al Marroc.

Les exploracions petrolieres a les aigües adjacents al Sàhara Occidental també formen part del gruix de beneficis que obté el Marroc mitjançant contractes milionaris. El negoci continua amb l’exportació d’arena i d’altres minerals i l’agricultura. El cercle es tanca, però, amb el foment d’energies renovables al Sàhara Occidental, que mitjançant la construcció de plantes eòliques i solars acordades, entre d’altres, amb la companyia alemanya Siemens i amb la italiana Enel, permeten dotar d’energia l’explotació minera de Fos Bucraa, la més gran dels territoris sahrauís.

Empreses petrolieres es retiren del Sàhara Occidental

Les múltiples campanyes en defensa dels recursos naturals sahrauís han donat els seus resultats. Western Sahara Resource Watch (WSRW) és una de les organitzacions que treballen en diversos països d’Europa i en complicitat amb múltiples organitzacions sahrauís. La seva feina d’investigació, de denúncia, de difusió i de pressió cap a governs i empreses privades l’ha portat a ser un referent en la investigació i l’impuls de campanyes contra l’espoli sahrauí. “Escrivim cartes als comitès d’ètica de les empreses perquè s’adonin que estan comprant productes robats i legitimant l’ocupació i a vegades aconseguim que es retirin de la seva activitat”, apunta Cristina Martínez, representant de WSRW a l’Estat espanyol.

La seva tasca ha estat útil, per exemple, amb el Fons d’Inversió de Noruega. A inicis del 2016, el Consell d’Ètica d’aquesta institució va recomanar l’exclusió de Kosmos Energy i Cairn Energy a causa del “risc inacceptable que aquestes empreses contribueixin a greus violacions de les normes ètiques fonamentals mitjançant la seva exploració d’hidrocarburs al Sàhara Occidental”. L’efecte va ser immediat: quatre mesos més tard, la institució Noruega va vendre les accions que tenia en aquestes dues empreses per un valor de 54 milions de dòlars. Al febrer del 2018, les dues corporacions han abandonat les seves activitats d’exploració de petroli al Sàhara. De la mateixa manera ho van fer la suïssa Glencore PLC i la francesa Total, que van marxar a inicis del 2018 i a finals del 2015 respectivament, després que la companyia noruega KLP Kapitalforvaltningtotes els retirés el capital amb el mateix argument que el Fons d’Inversió de Noruega.

Actualment, del conjunt d’empreses petrolieres que operaven a les aigües adjacents al Sàhara Occidental, només n’hi queden tres: San Leon Energy, de nacionalitat irlandesa i anglesa, New Age i Teredo Oil, estatunidenca i anglesa respectivament.

La venda de fosfats, vigilada amb lupa

Hi ha més empreses que poden estar a punt de cedir a les pressions. És el cas de Nutrien, una empresa que sorgeix de la fusió d’Agrium i de Potash Corp, les companyies compradores del 50% dels fosfats extrets del Sàhara Occidental des del 2013, segons WSRW. Chuck Magro, president d’aquesta marca, va anunciar aquest gener durant la conferència d’inversors de la companyia la voluntat de l’empresa de finalitzar els seus negocis al Sàhara, ja que l’objectiu a llarg termini era “no tenir un problema amb el Sàhara Occidental”.

Problemes potencials com el que va tenir l’Oficina Xerifiana de Fosfats (Office Chérifien des Phosphates-OCP) a Sud-àfrica. El passat 19 de març, el Tribunal de Justícia Sud-africana va sentenciar la confiscació i subhasta de 55.000 tones de fosfats comercialitzats per empreses estatals marroquines que es dirigien a Nova Zelanda al·legant que la República Àrab Sahrauí Democràtica era la propietària de tota la càrrega del vaixell. Aquest fet va marcar un abans i un després en l’articulació de les rutes comercials de l’OCP, empresa estatal del Marroc, que haurà de redissenyar l’itinerari dels més de 40 armadors amb què treballa l’exportadora de fosfats. El Marroc és actualment el primer país exportador del món d’aquests minerals i el tercer productor. El Canadà, Nova Zelanda, l’Índia i els Estats Units són els països que més fosfats importen del Sàhara Occidental.

Neocolonització econòmica i demogràfica als Territoris Ocupats

Quaranta-dos anys després de l’ocupació, mig milió de persones habiten al Sàhara Occidental, entre sahrauís i colons marroquins. El Marroc ha promogut una política de migracions internes per tal d’omplir els territoris sahrauís amb població d’altres regions del Marroc. Mohamed Elbaikam, activista als Territoris Ocupats, explica que el Marroc ha impulsat grans programes per tal de portar població marroquina als Territoris Ocupats, oferint-los llocs de treball, terrenys, casa, salaris fixos i promovent la natalitat mitjançant programes d’ajudes. “Tots els llocs de feina estan controlats per l’Administració del Marroc i per empresaris marroquins; només un 4,5% dels sahrauís treballen en el sector públic i un 7,13% tenen llocs de treball en el sector privat“, afirma.

Segons Elbaikam, aquesta realitat s’explica des d’una perspectiva estratègica. “Per al Marroc, cada ciutadà sahrauí que gaudeix d’una situació econòmica estable és una amenaça per a l’estratègia i la gestió d’ocupació del Sàhara Occidental; per tant, els interessa que romanguem pobres i privats dels nostres recursos naturals”. I alerta: “Vivim en una situació molt perillosa que està afectant el creixement demogràfic de la població del Sàhara Occidental”. A més, la situació política al país tampoc no és fàcil.

Sahrauís sota l’ocupació: control i persecució a la resistència

“El nostre objectiu és aturar el saqueig de les riqueses i garantir que la població sahrauí se’n beneficiï, incloent-hi la població que viu als campaments de refugiats des de fa 43 anys”, explica Mohamed Elbaikam, de l’AMRPEN. Però treballar en una àrea sota ocupació “no és fàcil”, diu Elbaikam. “Quan decideixes sortir a una manifestació o fer qualsevol activitat, no saps si tornaràs a casa, aniràs a la presó o mai tornaràs”, explica.

La monarquia alauita és coneguda internacionalment per la persecució i repressió que pateixen els activistes polítics. De fet, la majoria d’organitzacions polítiques sahrauís sota l’ocupació marroquina són de caràcter alegal, i moltes no són públiques. L’organització i associació política dels sahrauís és complicada. Les mesures de seguretat que han de prendre davant la policia i l’exèrcit del Marroc passen per la invisibilitat, la seguretat informàtica i les mobilitzacions exprés. “Hi ha dotzenes de membres del servei d’intel·ligència i seguretat i ens exposem a la persecució política, a la tortura, a l’assenyalament cap a les nostres famílies i fins i tot a l’expulsió del territori”. Elbaikam ho exemplifica amb els 23 presos polítics sentenciats amb penes que van des dels 10 anys fins a la cadena perpètua per haver participat en l’acampada per la dignitat Gdeim Izik l’any 2010, on es van mobilitzar 20.000 sahrauís per exigir millors condicions socials i econòmiques. En aquest sentit, Elbaikam sentencia: “Les empreses europees han d’entendre que les seves inversions al Sàhara es fan en una àrea en la qual es violen els drets humans; són unes inversions immorals”.

Crits contra l’espoli també des dels campaments de refugiats

Des del mig del desert, i subsistint gràcies a les ajudes de l’Agència de l’Organització de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i de la solidaritat internacional, milers de refugiats sahrauís també s’organitzen per exigir el cessament de l’espoli dels seus recursos naturals.”No només és el Marroc qui ens ha ocupat les terres; també són la resta de països els que ens estan ocupant sense demanar-nos permís”, explica Jalihena Mohamed, de la campanya SCAP, des dels campaments de refugiats a Algèria. 173.600 sahrauís viuen exiliats a l’altra banda del mur de 2.700 quilòmetres que els separa dels territoris sahrauís ocupats pel Marroc. Bona part d’aquesta població és la que va haver de fugir de la violenta ocupació i posterior guerra ara fa 43 anys.

“Anem de campament en campament, casa per casa, explicant als sahrauís que la llei internacional ens empara”, explica el coordinador de la campanya contra l’espoli. Aquesta iniciativa treballa amb desenes d’organitzacions sahrauís als campaments i fa una tasca de sensibilització i mobilització entre la població per tal d’impulsar campanyes de pressió contra empreses o governsinternacionals. “Estem en contacte amb gent de diferents països i els passem informació, documentació i evidències de les nostres mobilitzacions per tal que ells facin visible als mitjans locals el que les seves companyies i governs estan fent al Sàhara Occidental”. Des del seu naixement, l’any 2015, han fet campanyes contra empreses de diversos països en coordinació amb organitzacions solidàries amb el Sàhara i aquestes han donat els seus resultats. “L’objectiu és mobilitzar la població civil no només del Sàhara, sinó també de la resta del món”.