Sàhara Occidental

El conflicte oblidat

El conflicte del Sàhara occidental neix l’any 1975, quan aquest territori era una província d’Espanya pendent de descolonització després de més de 100 anys de presència espanyola en el territori.

Malgrat les resolucions de les Nacions Unides que insistien en la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per a que la població sahrauí decidís el seu futur, el govern espanyol d’aleshores va signar un acord il·legal i no reconegut per ningú a nivell internacional amb el regne del Marroc i amb Mauritània en el que els cedia el territori.

Això va provocar la invasió del Sàhara Occidental per part del Marroc i Mauritània, la resistència del poble sahrauí, l’exili de la meitat de la població, l’inici d’una guerra de 15 anys, l’abandó de Mauritània, i l’inici de la repressió marroquina sobre la població civil, acumulant desenes i desenes de desapareguts.

Una guerra fruit dels anhels marroquins d’expansió territorial i de cercar un enemic extern que centrés l’atenció d’una població empobrida i sense drets polítics i socials.

L’any 91 es signen els acords de pau entre sahrauís i marroquins que preveuen la celebració immediata d’un referèndum d’autodeterminació sota supervisió internacional de les Nacions Unides. Malgrat l’acord i el cens realitzat per les Nacions unides amb participació de les dues parts, el Marroc s’ha negat a la seva aplicació, posant tota mena de traves primer, i afirmant que no l’accepta després.

Això ha provocat que, a prop de la ciutat algeriana de Tinduf, en el centre d’una de les zones més àrides del desert del Sàhara visquin més de 175.000 sahrauís en les dures condicions de l’exili, en uns dels campaments de refugiats més antics dels existents. Al mateix temps una xifra similar de sahrauís viuen sota la repressió i el despreci de l’ocupant a la seva terra, el Sàhara Occidental. La població sahrauí no es mereix aquesta situació, ja que malgrat totes les resolucions internacionals favorables, continua patint l’exili i la repressió.

Així als campaments de refugiats de Tinduf, tot i els esforços del Front Polisario i el seu govern, la població pateix una doble injustícia. La primera que correspon a les dures condicions de qualsevol exili, agreujades aquí per la natura del terreny on es situen els campaments. La segona, i com a conseqüència de l’anterior, per la manca de perspectives de solució del conflicte i la manca d’oportunitats de construcció d’un futur millor que pateixen col·lectivament.

Als territoris ocupats, els sahrauís s’han convertit en una minoria de segon ordre a casa seva, amb escàs accés a la educació i nul·la presència en els llocs de treball, tant privats com públics, a més de patir una greu repressió pel simple fet de considerar-se sahrauís.

El campament de la dignitat (Gdeim Izik) suposa un crit d’atenció i va ser la primera de les revoltes populars dins del que es va anomenar la “Primavera àrab”.

Més de 40 anys desprès de l’inici, la solució del conflicte continua sent la mateixa: l’aplicació de les resolucions internacionals i la celebració del referèndum d’autodeterminació.

Acabem ja amb aquesta injustícia! Pau, solidaritat i llibertat pel poble sahrauí!