Ser refugiada sahrauí, viure al desert i no poder conèixer la teva terra

20/06/21 | Notícies

El 1975, després que Espanya es retirés del Sàhara Occidental, donant inici a un procés de descolonització encara inacabat, el Marroc va començar una invasió militar del territori sahrauí. Això va provocar que gran part de les sahrauís, principalment, dones, infants i ancians, hagués de fugir cap al desert d’Algèria buscant refugi.

La població supervivent durant aquest èxode va ser rebuda pel govern d’Algèria i van poder establir els actuals campaments de refugiades sahrauís a la Hamada Algeriana, als afores de la ciutat de Tindouf.

Les dones van iniciar la construcció i organització dels campaments, mentre que els homes lluitaven per recuperar la seva terra. Es varen fer càrrec del funcionament polític i administratiu dels campaments, de l’educació, la sanitat i de les cures. Moltes dones van cuidar dels infants no acompanyat que les seves mares van ser desaparegudes, capturades o van morir pels atacs de les forces d’ocupació i la guerra.

Estructura organitzativa

Els campaments estan organitzats en diferents “Wilayas”, que seria com una província, que reben el nom de les principals ciutats del Sàhara Occidental ocupat: El Aaiún, Auserd, Smara, Dajla i Bojador. Es troben sota l’administració de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), creada el 1976. Rabuni, conegut oficialment com Shahid Hafed, és el campament on es troba l’administració central de la RASD.

Cada wilaya està representada per la figura del wali, i es divideix en dairas (pobles o comunitats) amb els seus respectius alcaldes i alcaldesses i consells de gestió amb representants dels departaments administratius. Cada wilaya té un hospital regional i cada daira té un centre de salut, una escola regional, un jardí d’infància i un hort. Les dairas estan subdividides en 4 barris. Viuen en haimes o petites cases construïdes amb tova —una mena de massa de fang—.

A cadascuna de les wilayas hi ha diferents ministeris: el ministeri d’aigua, de transport, d’educació, de salut pública … El govern de la RASD és responsable de gestionar, coordinar i garantir els serveis bàsics (habitatge, educació i sanitat) a cada Wilaia, així com l’alimentació i l’accés a l’aigua potable, que es subministra en camions cisterna. L’ajuda humanitària d’organitzacions internacionals com ACNUR, La Media Luna Roja, la UE, ONGs… és necessària per mantenir unes infraestructures mínimes i contribuir a proporcionar serveis bàsics, una alimentació adequada i l’accés a aigua i sanejament.

Estructures típiques de les cases als campaments de refugiades sahrauís. Foto d’ACAPS.

La vida als campaments

Fa més de 45 anys que centenars de milers de sahrauí viuen com a refugiades sota les dures condiciones climatològiques del desert d’Algèria. Actualment, unes 173.600 sahrauís viuen en als campaments de Tinduf i moltes no han arribat a conèixer mai la seva terra.

Les extremes condicions de la Hamada Algeriana dificulten l’agricultura i l’autonomia productiva. El poc comerç que arriba no cobreix les necessitats bàsiques de tota la població refugiada. La infraestructura sanitària també és precària i insuficient. El que genera una gran dependència de l’ajuda humanitària.

Els percentatges de desnutrició crònica (retard en el creixement i anèmia) són molt elevats: un 7’6% de la població pateix desnutrició severa; un 28% té creixement endarrerit; el 50% de la població infantil i el 52% de les dones en edat reproductiva té anèmia. Les dones són el 60% del personal del sistema de salut. Sostenen el pes del sistema sanitari, però poques es troben en lloc de responsabilitat.

L’educació només està garantida i és gratuïta fins a la secundària o formació professional. Tot i que poden estudiar als campaments fins educació secundària i formació professional, només poden optar a fer batxillerat i carreres universitàries a l’estranger, gràcies a convenis culturals o de cooperació amb diferents països.

Hi ha una petita economia no estructurada, però no és suficient per oferir oportunitats laborals a tota la població, especialment al jovent. Moltes persones joves tornen als campaments després d’haver-se format acadèmicament, i es troben amb la situació de no poder aplicar-hi els seus coneixements, sigui per manca de recursos o per la professionalització específica.

Dona i cabres a un dels camps de refugiades sahrauís. Foto d’ACAPS.

La condició de refugiada

Les persones refugiades sahrauís que viuen als campaments tenen garantits els drets recollits en la Convenció sobre l’estatut de refugiat de 1951: garantia de no devolució, assistència material i expedició de documentació personal com el passaport, que els permet viatjar fora d’Algèria i tornar.

La condició d’ocupació il·legal del Sàhara Occidental i el fet de ser un territori encara en procés de descolonització, fa que el poble sahrauí sigui un poble apàtrida. Reivindiquen la seva nacionalitat com a ètnia i poble sahrauí, però no poden tornar a la seva terra i a nivell polític només és reconeguda per la Unió Africana i 81 països del món.

Els centenars de milers de sahrauís que es troben als campaments viuen en una condició de doble refugi: sota la cobertura de les Nacions Unides i del govern Algerià, des de fa més de 45 anys, esperant a exercir el dret a l’autodeterminació sobre la seva pròpia terra i poder tornar a viure en pau i dignitat a un Sàhara Occidental lliure.

Nenes i nens a un dels campaments de refugiades sahrauís. Foto d’ACAPS.