El 27 de febrer de 1976 el Consell Nacional Sahrauí es va reunir a Bir Lehlui i va decidir fundar la República Àrab Sahrauí Democràtics (RASD) validant així la lluita del Frente Polisario per la independència i la llibertat dels sahrauís. No era un bon moment pel poble sahrauí, ja que fugien de la repressió marroquina en el seu territori, ni tampoc pel Frente Polisario, que no només havia de fer front a l’exèrcit marroquí sinó que també havia de protegir la població que fugia i que crearia els camps de refugiats de Tinduf.
En aquest moment també prenia oficialitat la bandera del poble sahrauí, amb tots els seus significats: el negre del sofriment; el blanc de la pau; el verd de l’esperança en el futur; el vermell de la sang que han de vessar els sahrauís per tal de gaudir de la seva llibertat; i l’estel de cinc puntes amb el quart minvant, com a signe de solidaritat i de pertinença al món àrab. Una bandera que resumia aleshores, i avui en dia, l’esperit de lluita, les esperances i la determinació del poble sahrauí a l’hora de no renunciar a l’autodeterminació i als seus drets com a poble i com a persones.
En tots aquests anys de lluites i patiments, el poble sahrauí s’ha omplert d’experiències modèliques i solidàries. La seva voluntat de crear una veritable República a l’exili amb els seus escassos mitjans, de desenvolupar iniciatives educatives formant els professionals que els caldrà en el futur, de preocupar-se per l’organització i el benestar de les persones refugiades i moltes altres iniciatives i experiències que seria molt llarg d’explicar i que al temps reafirmen la seva sobirania sobre el territori, han fet que s’hagin guanyat el respecte i el reconeixement de molts països, entre els que, lamentablement, no hi ha Espanya.
Des del passat mes de novembre la RASD ha de combatre sobre el terreny allò que la comunitat internacional no és capaç de garantir: la voluntat del poble sahrauí de no cedir davant els fets consumats que volia imposar el Marroc utilitzant el pas fronterer d’El Guerguerat; fet que ens ha portat a la situació actual on l’Exèrcit d’Alliberament Sahrauí ha de lluitar amb els seus escassos recursos als militars marroquins que ocupen el seu territori de forma il·legal.
De moment, la comunitat internacional no ha reaccionat, convertint aquest conflicte en una guerra invisible, tot i els morts i destruccions que desgraciadament ja s’han produït. No podem oblidar que la guerra empitjora, encara més, la situació de la població sahrauí dels campaments de refugiats de Tinduf, ja que la pateixen molt directament: han de veure com molts familiars han de marxar cap al front i les famílies mateixes, veuen com els seus recursos es veuen disminuïts; sumat a un any en el que la COVID-19 ha fet davallar molt l’ajuda humanitària que arribava als campaments.
La situació als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental ocupats il·legalment pel Marroc no és millor. No volem oblidar tots els anys de lluites i de successives intifades de les activistes sahrauís que pateixen l’ocupació.
Una lluita molt dura i oblidada, fins i tot en aquests moments en que la repressió és mes forta que mai, ja que l’exèrcit i la policia marroquina aprofita el conflicte per tal de confinar els i les activistes sahrauís que lluiten per defensar els Drets Humans i els dels sahrauís com a poble sobre el territori.
Els activistes sahrauís es veuen confinats, agredits, pressionats constantment, patint la solitud en la seva lluita. Aquests dies, les xarxes socials i els mitjans de comunicació (per fi!) s’han fet ressò de la situació de la companya Sultana Khaya, que s’ha vist agredida, torturada i confinada a casa seva; però no volem oblidar que moltes altres persones, totes elles activistes, pateixen situacions similars, confinades a casa seva, patint presó, agressions i fent vagues de fam que voldríem que tinguessin molta més repercussió de la que tenen com són els periodistes Bachir Khada, Abdalahi Lechfauni o Hassan Dash, o els activistes Faraji Jatri Dadda, Ghali Bouhalla o Nafaa Botasufra. Una repressió de les forces d’ocupació marroquines que també arriba a la població sahrauí en general.
Aquesta història d’injustícies, evidentment té uns culpables:
- El Marroc, que ocupa il·legalment gran part del territori i que, repetidament al llarg dels anys, reprimeix els i les sahrauís i que fa tot el que pot perquè les seves violacions dels drets humans no siguin conegudes i per mantenir la impunitat.
- La comunitat internacional, i en especial les Nacions Unides, perquè no n’hi ha prou en declarar el Sàhara Occidental un territori a descolonitzar o en mantenir una missió, la MINURSO, que mai s’ha plantejat seriosament el seu objectiu bàsic: organitzar un referèndum d’autodeterminació. Cal una acció seriosa i compromesa que garanteixi els drets dels sahrauís com a poble i com a persones
- El govern d’Espanya, que sembla ignorar el seu paper en el conflicte, com a potencia colonial i administradora del territori. Cal que emprengui una acció dirigida a fer respectar els drets de tot un poble, el sahrauí.
- Les empreses transnacionals que espolien il·legalment els recursos naturals del Sàhara Occidental sense respectar la voluntat del poble sahrauí.
Demanem doncs a les institucions, un cop més, que es comprometin en una sortida justa i pacífica del conflicte que tingui present la voluntat del poble sahrauí.
La història de la RASD, que tot just fa 45 anys, és una història de lluita per la llibertat dels i les sahrauís, de la voluntat de tot un poble per ser lliure de forma inequívoca i que tot i les dificultats s’ha dotat de les eines per aconseguir els seus objectius.
Nosaltres, sempre estarem al costat del poble sahrauí, del Frente Polisario, en la seva lluita i amb la RASD en la seva voluntat de ser la República de tots i totes les sahrauís.
Visca el Frente Polisario!
Visca la República Àrab Sahrauí Democràtica!
Federació ACAPS
27 de febrer de 2021